Avui dia de sol i vent. Devien ser vora les tres del migdia, aparco la vespa, m’enxufo l’ipod i tiro per un carrer peatonal amb l’integral a la ma perquè passo que qualque xuxo s’hi pixi si el deixo lligat a la roda. Ni una ànima. I de sobte lluny en la estretor del carrer una cosa em fa gelar els ous. Crani rapat, Martens de bota alta, bombatxos, cinturó amb el pollastre rojigualda a la sivella i un fastigós pitbull lligat de la corretja. També veig una serp tatuada que li puja pel coll fins darrere l’orella. Vull dir tatuada al gos de dos potes, no al de quatre. Aquesta puta parafernàlia em fot frenètic, m’emprenya i m’acolloneix, fills de la gran puta. Em concentro amb el Moondance de Van Morrisson a l’ipod. “can ai jas hav uan mor ro-omans uit iu... mai lov” però les pulsacions pugen i el grandíssim fill de puta s’acosta, i tracto d’evitar l’instint primari d’enganxar-me a la paret per fondre-m’hi. A deu metres el puto xuxo para, em mira i es fot com assentat a quatre potes. Alenteixo el pas. Suo. Fill de puta, ¿perquè a mi? ¿perquè tan jove?. El puto xuxo allarga el coll, i, goita’l!, es fot a cagar allà mateix. Surt un zurullo flonjo i verdós. El fill de puta s’està tibant de la corretja. M’ho miro. I aleshores el fill de puta treu de la butxaca una bossa de plàstic transparent, s’acotxa, recull la caca i la tira a la paperera que te al costat. Just mentre passo pel costat. El gos ni em mira, i fill de puta tampoc. Sento per algun lloc com es derrumben els escombros de quatre esquemes mentals fins aquell moment sòlidament apuntalats, “los ricos tambien lloran”, “el civismo de los skins”, “toda la noche oyeron passar pájaros”
publicat sota creative commons