15 de junio de 2009

Heat Wave

Diumenge de juny. Xafogor enganxifosa. Paella a la costa. Més tard passejada vespertina entre paradetes, geladeries i vendedors ambulants. Lascivia promiscuitat en despreocupada exhibició. Escots, bikinis, minis. Pre-adolescenets apuntant maneres, MILFs en admirable estat de conservació. Tersura i suavitat per tot arreu. Xup-xup latent,caldo de cultiu durant tot el dia. Digestió pesada. Un vapor -aparentment inapreciable, transparent- que paulatinament va oprimint la superfície interior. Molt inadvertidament. Inicialment inofensiu, diria. 7:35 tarda, cel entretapat, massa informe de gent transitant amb gelats de cucurutxo que deixen un rastre de gotejos al terra peatonal. ¿es pot parlar de desencadenant? Crec que és més apropiat el concepte d'acumulació contínua (en el sentit de no-discreta) de mil·libars. Es podia detectar com s'acostava pel soroll: bordades agudes típiques de gosset tocacollons, gosset de mig pam que s'encara amb bitxos de mig metre només perquè va lligat de l'ama. Era altíssima, rossa, prima i sense pit, però el detonant han estat les ridícules sandàlies d'espart ¡de tacó!

Han estat els tacons. Un escàndol. Sandàlies d'espart amb tacons. Probablement hauria tragat discretament amb lo del xuxo fastigós, però quan l'he vist apropar-se renyant i tensant la corda al minicabrit aquell amb les putes sandàlies de tacó, ha petat tota la pressió del diumenge: escots, escamarlans, bikinis, els granets d'arròs recremadets i aferrats al cul de la paella, mugrons transparentats, transpiració feromònica i sangria. Boom, ha fet per dins. Amb justa ira incontinguda li he cridat indignat, rabiós “Eh!!! Eh!!! Sí Tu!!!” m'havia quedat uns 7 o 8 metres enrere quan s'han girat estranyats tots tres, ella dalt dels seus tacons d'espart, el xuxillo fastigos encabronat, i el manso que la sobava, ulleres panoràmiques, mànigues aixecades per lluir tatuatge a l'espatlla dreta de tela d'aranya.

Per sort o per desgràcia jo no anava sol. Just després del meu darrer signe d'exclamació he sentit els ulls d'ella taladrant-me al roig viu l'esquena i com em deixava la ma amb que anàvem agafadets. Immediatament després ha vingut el clatellot amb la ma oberta. M'he girat. M'he topat amb els seus ulls salvadors. De sobte tota la tensió s'havia esvaït, evaporat. Calamars, escots i carajillos. M'he quedat suavet com un corderillo. Quan encuriosit m'he tornat a girar cap el trio, la rierada de la multitud ens havia separat irremeiablement, icebergs dins la xafogor destinats a no trobar-se mai-mai-mai més. O no. Hem continuat passejant, una mica més abraçats a partir d'aleshores però igual d'acalorats.

Escric des de la raonable fresca de la nit de diumenge. Acabem de fornicar. Cosos enganxosos per la calor. M'agraden els polvos d'estiu. Solen ser més bruts. He mossegat fort, he picat. En algun moment he bordat com el xuxo repugnant aquell... tot s'acaba ajuntant, com una papilla informe i indestriable. Hem tacat. Hem canviat els llençols. Ara estic més fresc.

“la experiència difícilment -per ella sola, és clar- ens farà més savis. En canvi és més probable que ens faci més escèptics (¿cínics?) la qual cosa és un excel·lent succedani. Fins i tot de vegades un succedani que supera l'original.”

I bé, aquí deixo plantificat aquest entrecomillat. És el que tenia al cap com a colofó, un cop transcrit tot aquest episodi dominical. La moraleja final. Li estava donant toms mentals, ara vist de davant, ara de dalt, ara en perspectiva. Així tal qual el deixo escrit, entrecomillat, però sense saber com ni perquè connecta amb tot el d'aquest diumenge.

Putus salts temporals, putus buits de memòria. Són cada cop més freqüents. Havia arribat a la moraleja, ara però, no tinc ni puta idea de quins sil·logismes mentals m'hi han portat. Recordo haver començat per A, i estar donant tombs per K. I de sobte em pregunto com he arribat a K, i m'adono que he perdut tots els passos lògics intermitjos: Bs, Cs, Ds... Js... Esvaïts, desapareguts, borrosos. Punts inconnexos. A tot estirar H's soltes, sense les Is posteriors ni les Gs anteriors. El camí per on he fet lligar l'escepticisme de la vida amb aquest diumenge de juny xafogós, indignat i finalment fornicat, ha quedat extraviat, cobert per herbots i malesa, marges algun cop ben arrenglerats i tallats, ara dissimulat sota punxegudes mates d'esbarzers. Sí, bé, com a mal menor, se que he follat violentament. Però això, aquest polvo de diumenge de juny enganxós, no el tindré per sempre. No. Només mentre no l'oblidi.