“Miro com respires calmadament, adormida en aquell matalàs tirat directament sobre el terra, i em sento romànticament enamorat (tot i que et conec des de no fa més de tres setmanes). Els mugrons aplanats et pugen i baixen amb la respiració. Ni llençols no hi ha: les rajoles, el matalàs, i els nostres cossos despullats. Em sento enamorat, i a més d’enamorat, em sento trempat (tot i que ho acabem de fer repetides vegades). Suposo que deu ser la trempera que em va taladrant el tarro –incipientment ressacós- i m’ennuvola l’enteniment. Follar-me a una tia adormida. Mítica fantasia guardada en un potet des de ¿quan? ¿d’adolescent?. La punta ja em toca el melic, m’acosto a tu, et veig adormida i penso que que guapa, que seria un crim despertar-te, desvetllar aquella faç angelical. Així que començo amb molt de compte els moviments d’aproximació. Enganxat al teu costat, el cor se m’accelera. No crec ni que sigui una decisió conscient, simplement és una successió de moviments: A-B-C-D-E... l’un porta a l’altre, i aquest al següent. Et separo lentament les cames, em llepo els dits i t’humitejo, i res no es mou (només la teva caixa toràcica amunt i avall, i els cotxes, que se senten lluny, baix el carrer, entre les faroles, anant o tornant de marxa o el que sigui, que ara precisament m’importa una merda, shhh, anem per feina, collons).
Amb tot això ella, sempre a la seva puta bola, se m’ha destrempat una mica, així que em repenso si em foto a dormir o l’intento remuntar (encara que soc conscient que m’enganyo a mi mateix: no hi ha tal dubte, és un pur formulisme interior). Al poc de tocar-me torno a estar dur. M’aboco sigil•losament sobre teu, busco el forat amb els dits de la ma dreta, i començo a entrar lentament. Molt-molt lentament, sats?
No es mou res (només la teva caixa toràcica amunt i avall i tot allò que tal). Poc a poc vaig agafant ritmillo. Lent, cadenciós, relaxat. Amb el cap tirat enrere (uns dos pams per damunt els teus ulls dormits) culejo amb infinita cura. Em començo a sentir bé, tranquil, feliç. Follo i no et desperto ¿que mas quieres Baldomero? Tanco els ulls per ¿fondre’m? millor amb l’instant.
En algun moment els torno a obrir: ombres extravagants distorsionen el poster del James Dean a la paret. Baixo els ulls i em trobo amb la teva expressió incrèdula. Em sobresalto. No se quanta estona portes observant-me en silenci. Em preguntes estranyada, molt fluixet, quasi xiulant “però es pot saber que cony estàs fent?” (tot això marcant els cops de les síl•labes “¿ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta?). Em quedo indecís uns llargs segons, totalment clavat longitudinalment dins teu però immòbil. “Es que dormies tan bé... que no et volia despertar... perdona”. És una disculpa sincera, i m’agradaria que hagués sonat tan sincera com era.
Em fots fora d’un hàbil i sorprenent cop de cul, em quedo agenollat davant teu (i –¿veieu com va a la seva puta bola?- curiosament no se’m destrempa gens ni mica). Tu t’escapes com un cranc: a quatre potes cap endarrera, matalàs enllà. Des de l’altra punta (i no pot ser tan llarg, però aquells dos metres em semblen el diàmetre de la terra) et surten paraules molt fluixetes, i amb tot em semblen crits. “Violació”, “intimitat”, “és-que-no-m’ho-puc-creure” repetit maquinalment un munt de vegades, un munt de vegades. Jo també repeteixo un munt de vegades “perdons”, “ho sentos” i “es que estaves tan ben adormida”. “És que estaves tan bonica”, “és que em sentia tan enamorat”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”. Com un absurd partit de tennis. Tot mol seguit, molt inconnex, rotllo conversa de besugus. Tot això segueix una estoneta més (no gaire) fins que s’acaba. No et toco més aquella nit. De fet ni aquella, ni cap altra més. No et toco mai-mai més. Amb els texans sense calçotets, tanco successivament la porta de l’habitació, la del pis, la de l’ascensor, la de l’edifici a baix al carrer (on segueixen passant cotxes sota els fanals del carrer, una vegada més llunyans, tot i estar a menys de dos metres meu, anant o tornant de marxa o d’on fos, que m’importa una merda). Finalment tanco la porta de la teva vida.”
Miro com respires treballosament, angelical i despullada sobre el nostre llit, sota els nostres llençols, sobre el teu coixí, dins la nostra casa. Et miro que guapa que estàs. I sí, estàs guapa. I jo no em sento ni molt enamorat ni una mica excitat, probablement perquè ho hem estat fent fins només fa una estona. Em giro d’esquena a tu amb compte i em començo a tocar, tot i que no caldria que ho fes amb compte, perquè se positivament que ni una bomba atòmica a mig metre et despertaria. No em ve l’inspiració ni l’excitació per enlloc, així que em poso a recordar a “aquell” polvo inacabat de fa tants i tants anys amb aquella altra. A veure si així pillo la son d’una puta vegada abans no soni el despertador per anar a currar.
Amb tot això ella, sempre a la seva puta bola, se m’ha destrempat una mica, així que em repenso si em foto a dormir o l’intento remuntar (encara que soc conscient que m’enganyo a mi mateix: no hi ha tal dubte, és un pur formulisme interior). Al poc de tocar-me torno a estar dur. M’aboco sigil•losament sobre teu, busco el forat amb els dits de la ma dreta, i començo a entrar lentament. Molt-molt lentament, sats?
No es mou res (només la teva caixa toràcica amunt i avall i tot allò que tal). Poc a poc vaig agafant ritmillo. Lent, cadenciós, relaxat. Amb el cap tirat enrere (uns dos pams per damunt els teus ulls dormits) culejo amb infinita cura. Em començo a sentir bé, tranquil, feliç. Follo i no et desperto ¿que mas quieres Baldomero? Tanco els ulls per ¿fondre’m? millor amb l’instant.
En algun moment els torno a obrir: ombres extravagants distorsionen el poster del James Dean a la paret. Baixo els ulls i em trobo amb la teva expressió incrèdula. Em sobresalto. No se quanta estona portes observant-me en silenci. Em preguntes estranyada, molt fluixet, quasi xiulant “però es pot saber que cony estàs fent?” (tot això marcant els cops de les síl•labes “¿ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta?). Em quedo indecís uns llargs segons, totalment clavat longitudinalment dins teu però immòbil. “Es que dormies tan bé... que no et volia despertar... perdona”. És una disculpa sincera, i m’agradaria que hagués sonat tan sincera com era.
Em fots fora d’un hàbil i sorprenent cop de cul, em quedo agenollat davant teu (i –¿veieu com va a la seva puta bola?- curiosament no se’m destrempa gens ni mica). Tu t’escapes com un cranc: a quatre potes cap endarrera, matalàs enllà. Des de l’altra punta (i no pot ser tan llarg, però aquells dos metres em semblen el diàmetre de la terra) et surten paraules molt fluixetes, i amb tot em semblen crits. “Violació”, “intimitat”, “és-que-no-m’ho-puc-creure” repetit maquinalment un munt de vegades, un munt de vegades. Jo també repeteixo un munt de vegades “perdons”, “ho sentos” i “es que estaves tan ben adormida”. “És que estaves tan bonica”, “és que em sentia tan enamorat”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”. Com un absurd partit de tennis. Tot mol seguit, molt inconnex, rotllo conversa de besugus. Tot això segueix una estoneta més (no gaire) fins que s’acaba. No et toco més aquella nit. De fet ni aquella, ni cap altra més. No et toco mai-mai més. Amb els texans sense calçotets, tanco successivament la porta de l’habitació, la del pis, la de l’ascensor, la de l’edifici a baix al carrer (on segueixen passant cotxes sota els fanals del carrer, una vegada més llunyans, tot i estar a menys de dos metres meu, anant o tornant de marxa o d’on fos, que m’importa una merda). Finalment tanco la porta de la teva vida.”
Miro com respires treballosament, angelical i despullada sobre el nostre llit, sota els nostres llençols, sobre el teu coixí, dins la nostra casa. Et miro que guapa que estàs. I sí, estàs guapa. I jo no em sento ni molt enamorat ni una mica excitat, probablement perquè ho hem estat fent fins només fa una estona. Em giro d’esquena a tu amb compte i em començo a tocar, tot i que no caldria que ho fes amb compte, perquè se positivament que ni una bomba atòmica a mig metre et despertaria. No em ve l’inspiració ni l’excitació per enlloc, així que em poso a recordar a “aquell” polvo inacabat de fa tants i tants anys amb aquella altra. A veure si així pillo la son d’una puta vegada abans no soni el despertador per anar a currar.
publicat sota creative commons