Heat Wave

Diumenge de juny. Xafogor enganxifosa. Paella a la costa. Més tard passejada vespertina entre paradetes, geladeries i vendedors ambulants. Lascivia promiscuitat en despreocupada exhibició. Escots, bikinis, minis. Pre-adolescenets apuntant maneres, MILFs en admirable estat de conservació. Tersura i suavitat per tot arreu. Xup-xup latent,caldo de cultiu durant tot el dia. Digestió pesada. Un vapor -aparentment inapreciable, transparent- que paulatinament va oprimint la superfície interior. Molt inadvertidament. Inicialment inofensiu, diria. 7:35 tarda, cel entretapat, massa informe de gent transitant amb gelats de cucurutxo que deixen un rastre de gotejos al terra peatonal. ¿es pot parlar de desencadenant? Crec que és més apropiat el concepte d'acumulació contínua (en el sentit de no-discreta) de mil·libars. Es podia detectar com s'acostava pel soroll: bordades agudes típiques de gosset tocacollons, gosset de mig pam que s'encara amb bitxos de mig metre només perquè va lligat de l'ama. Era altíssima, rossa, prima i sense pit, però el detonant han estat les ridícules sandàlies d'espart ¡de tacó!

Han estat els tacons. Un escàndol. Sandàlies d'espart amb tacons. Probablement hauria tragat discretament amb lo del xuxo fastigós, però quan l'he vist apropar-se renyant i tensant la corda al minicabrit aquell amb les putes sandàlies de tacó, ha petat tota la pressió del diumenge: escots, escamarlans, bikinis, els granets d'arròs recremadets i aferrats al cul de la paella, mugrons transparentats, transpiració feromònica i sangria. Boom, ha fet per dins. Amb justa ira incontinguda li he cridat indignat, rabiós “Eh!!! Eh!!! Sí Tu!!!” m'havia quedat uns 7 o 8 metres enrere quan s'han girat estranyats tots tres, ella dalt dels seus tacons d'espart, el xuxillo fastigos encabronat, i el manso que la sobava, ulleres panoràmiques, mànigues aixecades per lluir tatuatge a l'espatlla dreta de tela d'aranya.

Per sort o per desgràcia jo no anava sol. Just després del meu darrer signe d'exclamació he sentit els ulls d'ella taladrant-me al roig viu l'esquena i com em deixava la ma amb que anàvem agafadets. Immediatament després ha vingut el clatellot amb la ma oberta. M'he girat. M'he topat amb els seus ulls salvadors. De sobte tota la tensió s'havia esvaït, evaporat. Calamars, escots i carajillos. M'he quedat suavet com un corderillo. Quan encuriosit m'he tornat a girar cap el trio, la rierada de la multitud ens havia separat irremeiablement, icebergs dins la xafogor destinats a no trobar-se mai-mai-mai més. O no. Hem continuat passejant, una mica més abraçats a partir d'aleshores però igual d'acalorats.

Escric des de la raonable fresca de la nit de diumenge. Acabem de fornicar. Cosos enganxosos per la calor. M'agraden els polvos d'estiu. Solen ser més bruts. He mossegat fort, he picat. En algun moment he bordat com el xuxo repugnant aquell... tot s'acaba ajuntant, com una papilla informe i indestriable. Hem tacat. Hem canviat els llençols. Ara estic més fresc.

“la experiència difícilment -per ella sola, és clar- ens farà més savis. En canvi és més probable que ens faci més escèptics (¿cínics?) la qual cosa és un excel·lent succedani. Fins i tot de vegades un succedani que supera l'original.”

I bé, aquí deixo plantificat aquest entrecomillat. És el que tenia al cap com a colofó, un cop transcrit tot aquest episodi dominical. La moraleja final. Li estava donant toms mentals, ara vist de davant, ara de dalt, ara en perspectiva. Així tal qual el deixo escrit, entrecomillat, però sense saber com ni perquè connecta amb tot el d'aquest diumenge.

Putus salts temporals, putus buits de memòria. Són cada cop més freqüents. Havia arribat a la moraleja, ara però, no tinc ni puta idea de quins sil·logismes mentals m'hi han portat. Recordo haver començat per A, i estar donant tombs per K. I de sobte em pregunto com he arribat a K, i m'adono que he perdut tots els passos lògics intermitjos: Bs, Cs, Ds... Js... Esvaïts, desapareguts, borrosos. Punts inconnexos. A tot estirar H's soltes, sense les Is posteriors ni les Gs anteriors. El camí per on he fet lligar l'escepticisme de la vida amb aquest diumenge de juny xafogós, indignat i finalment fornicat, ha quedat extraviat, cobert per herbots i malesa, marges algun cop ben arrenglerats i tallats, ara dissimulat sota punxegudes mates d'esbarzers. Sí, bé, com a mal menor, se que he follat violentament. Però això, aquest polvo de diumenge de juny enganxós, no el tindré per sempre. No. Només mentre no l'oblidi.

Awake while you were sleeping

“Miro com respires calmadament, adormida en aquell matalàs tirat directament sobre el terra, i em sento romànticament enamorat (tot i que et conec des de no fa més de tres setmanes). Els mugrons aplanats et pugen i baixen amb la respiració. Ni llençols no hi ha: les rajoles, el matalàs, i els nostres cossos despullats. Em sento enamorat, i a més d’enamorat, em sento trempat (tot i que ho acabem de fer repetides vegades). Suposo que deu ser la trempera que em va taladrant el tarro –incipientment ressacós- i m’ennuvola l’enteniment. Follar-me a una tia adormida. Mítica fantasia guardada en un potet des de ¿quan? ¿d’adolescent?. La punta ja em toca el melic, m’acosto a tu, et veig adormida i penso que que guapa, que seria un crim despertar-te, desvetllar aquella faç angelical. Així que començo amb molt de compte els moviments d’aproximació. Enganxat al teu costat, el cor se m’accelera. No crec ni que sigui una decisió conscient, simplement és una successió de moviments: A-B-C-D-E... l’un porta a l’altre, i aquest al següent. Et separo lentament les cames, em llepo els dits i t’humitejo, i res no es mou (només la teva caixa toràcica amunt i avall, i els cotxes, que se senten lluny, baix el carrer, entre les faroles, anant o tornant de marxa o el que sigui, que ara precisament m’importa una merda, shhh, anem per feina, collons).

Amb tot això ella, sempre a la seva puta bola, se m’ha destrempat una mica, així que em repenso si em foto a dormir o l’intento remuntar (encara que soc conscient que m’enganyo a mi mateix: no hi ha tal dubte, és un pur formulisme interior). Al poc de tocar-me torno a estar dur. M’aboco sigil•losament sobre teu, busco el forat amb els dits de la ma dreta, i començo a entrar lentament. Molt-molt lentament, sats?

No es mou res (només la teva caixa toràcica amunt i avall i tot allò que tal). Poc a poc vaig agafant ritmillo. Lent, cadenciós, relaxat. Amb el cap tirat enrere (uns dos pams per damunt els teus ulls dormits) culejo amb infinita cura. Em començo a sentir bé, tranquil, feliç. Follo i no et desperto ¿que mas quieres Baldomero? Tanco els ulls per ¿fondre’m? millor amb l’instant.

En algun moment els torno a obrir: ombres extravagants distorsionen el poster del James Dean a la paret. Baixo els ulls i em trobo amb la teva expressió incrèdula. Em sobresalto. No se quanta estona portes observant-me en silenci. Em preguntes estranyada, molt fluixet, quasi xiulant “però es pot saber que cony estàs fent?” (tot això marcant els cops de les síl•labes “¿ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta?). Em quedo indecís uns llargs segons, totalment clavat longitudinalment dins teu però immòbil. “Es que dormies tan bé... que no et volia despertar... perdona”. És una disculpa sincera, i m’agradaria que hagués sonat tan sincera com era.

Em fots fora d’un hàbil i sorprenent cop de cul, em quedo agenollat davant teu (i –¿veieu com va a la seva puta bola?- curiosament no se’m destrempa gens ni mica). Tu t’escapes com un cranc: a quatre potes cap endarrera, matalàs enllà. Des de l’altra punta (i no pot ser tan llarg, però aquells dos metres em semblen el diàmetre de la terra) et surten paraules molt fluixetes, i amb tot em semblen crits. “Violació”, “intimitat”, “és-que-no-m’ho-puc-creure” repetit maquinalment un munt de vegades, un munt de vegades. Jo també repeteixo un munt de vegades “perdons”, “ho sentos” i “es que estaves tan ben adormida”. “És que estaves tan bonica”, “és que em sentia tan enamorat”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”, “és que no et volia despertar”. Com un absurd partit de tennis. Tot mol seguit, molt inconnex, rotllo conversa de besugus. Tot això segueix una estoneta més (no gaire) fins que s’acaba. No et toco més aquella nit. De fet ni aquella, ni cap altra més. No et toco mai-mai més. Amb els texans sense calçotets, tanco successivament la porta de l’habitació, la del pis, la de l’ascensor, la de l’edifici a baix al carrer (on segueixen passant cotxes sota els fanals del carrer, una vegada més llunyans, tot i estar a menys de dos metres meu, anant o tornant de marxa o d’on fos, que m’importa una merda). Finalment tanco la porta de la teva vida.”

Miro com respires treballosament, angelical i despullada sobre el nostre llit, sota els nostres llençols, sobre el teu coixí, dins la nostra casa. Et miro que guapa que estàs. I sí, estàs guapa. I jo no em sento ni molt enamorat ni una mica excitat, probablement perquè ho hem estat fent fins només fa una estona. Em giro d’esquena a tu amb compte i em començo a tocar, tot i que no caldria que ho fes amb compte, perquè se positivament que ni una bomba atòmica a mig metre et despertaria. No em ve l’inspiració ni l’excitació per enlloc, així que em poso a recordar a “aquell” polvo inacabat de fa tants i tants anys amb aquella altra. A veure si així pillo la son d’una puta vegada abans no soni el despertador per anar a currar.

Paralelas vienen y van, oscilate wildly

Punts lluminosos des del llit. Petites rectes discontínues paral•leles que oscil•len lentament, de vegades dreta-esquerra, de vegades elípticament. Petits sistemes estelars orbitant al voltant del deu Sol que soc jo, estirat al llit i intentant dormir amb un pedal monumental. Però no puc, encara estic totalment begut i tot dona voltes en la foscor, trencada només per les paral•leles lumíniques en moviment, la llum del carrer que es filtra a través de les persianes no prou ajustades.

Si, desgraciadament tot és mou. Encara que he d'admetre racionalment, que estic quiet damunt un llit també estàtic. Però incongruentment tot es mou, tot és moviment. Lent si tu vols, sí, però impossible pegar ull. Alcohol i paral·leles lumíniques oscil·lant. “Paralelas vienen y van”, em ve la cançó de l’Antonio Vega, “incoógnitaaas que aún quedaaan por despeeejaaar”. L’espai, el temps, la física... grans disquisicions metafísiques que ara mateix em donen soberanament pel cul: donaria un braç dret per poder dormir i abandonar aquesta penitència, (la llavor del judeo-cristianisme still there, tan fonda, tan fondo) però és clar, ¿qui voldria el braç dret d’un borratxo? ¿de que li faria servei?. “Y es que no hay nada mejor que imaginar, la física és un placer”. “La física és un placer”. Sí, sobretot quan és guarra, tosca, animal i amb un puntet de sang. Però vaig borratxo i els meus humils punts de referència (tan morals com físics), aquells punts de llum, no paren quiets, orbiten al meu voltant, se m’escapen, fugen, huyen, se’n van. Em quedo irreferent auxí que, irreverent, em cago en Deu, amb la física universal, i amb l’exces d’alcohol en sang. Intento consolar-me que demà serà un altre dia. Però entre boiroses escletxa de lucidesa m’adono que no, que demà serà el mateix dia. Com a molt resaré i maleiré perquè almenys, avui deixi de ser avui. I HO VULL JA!!!

Les petites formiguetes a l’estiu ¿porten paraigües enfundat?

En puritat la humanitat es pot dividir entre els que porten els paraigües plegables polidament guardats dins la seva funda, i els que el porten lligats de qualsevol manera només amb la cinta. Sense funda, descuidadament. El meu jefe és dels primers. Jo soc dels segons ( i això el dia que no me’l descuido). El tema dóna per una estona de profundes reflexions mentre baixo en ascensor. O almenys per una estona de reflexions a seques. L’ascensor del curro té un mirall de punta a punta que tendeix a desconcertar-me a les vuit del matí. M’agafa de sorpresa tanta profunditat i tan aviat. La primera reflexió és si existeix correlació –dic en general, eh?- entre ser jefe i portar el paraigües plegat. La segona, si cas d’existir aquesta, tal gust per l’ordre és innat o en canvi és un comportament adquirit. Imagina’t (li dic al paio del mirall de l’ascensor un cop refet del susto de reveure’l –reveure’m- després de tot un dia de curro) que no sigui un comportament innat. Que sigui selectiu, que uns determinats individus s’adonen que els comportaments ordenats els fan més fàcil manar, fer de líders. Automàticament (vamus Darwinisme pur) tendiran a portar els paraigües dins les fundes, a plegar perfectíssimament els tovallons després de eixugar-se els morros, a passar puntualment les revisions de l’oli del cotxe, i a treure’s disciplinadament el condó just acabat el polvo (i anusar-lo, i plegar-lo dins un paper, i buscar una paperera). El paio del mirall no em contesta a tanta reflexió, és clar. Mal aniríem. El susto que m’hauria fotut si m’arriba a dir alguna cosa.

L’ascensor toca fons i m’entra per les orelles el “Rigor Mortis” d’A Split Second a l’ipod. Surto de l'edifici del curro, i just poso el peu al carrer veig un pardalet sec a terra. Una llarga fila de laborioses formigues treballa a destajo, a la seva puta bola. L’ex-pardalet té el boquete darrera el cap i en aquell punt la fila es desintegra per convertir-se en un núvol febril sota el pàjaru. No m’estranyaria que a un crit, l’exèrcit disciplinat en miniatura aixequés els braços tots a una amb l’ex-pardalet damunt, i el fes levitar semi-ingràvidament, circulant per sobre la marea negra de formigues. Em pregunto en un gratuït andamiatge (“bastidatge” no hi pega ni a tiros) intel·lectual, si hauria donat alguna formiga-jefe l’ordre, o bé seria una reacció espontània rotllo Fuenteovejuna todos a una. ¿Cas d’existir, la hipotètica formiga-jefe, portaria el paraigües enfundat?. Potser el tio de dins el mirall de l’ascensor ho sabria. Però és clar, ell s’ha quedat tancat allà dins fins demà a les vuit. ¿estarà escoltant també el “Rigor Mortis” d’A Split Second? I a més, ¿li importaria aquesta puta mania en buscar relacions entre A i 2, arguments elíptics, explicacions i estadístiques?

Adaptació al medi. Prediccions

Fa dies que estic tou, flonjo. Fa dies que no aconsegueixo cap erecció. Aquest matí m’he despertat amb una semi trempera. Me l’he cronometrat: uns dos minuts i mig. Després s’ha pansit. Pensava que no fos cosa de la medicació quan he caigut que no en prenc. Deu ser doncs cosa del temps, gris i plujos. Fang per tot arreu, pringat. Al carrer del curro fan obres, ho han aixecat tot, vorera i asfalt. El terra del carrer s’ha convertit en una catifa de fang transitat per màquines i paletes grisos. De fa dies. Tot el barri està en obres des de fa mesos, la ciutat des de fa anys, i jo porto en obres tota la vida. La construcció suposa aproximadament el 11% de l’ocupació espanyola, en canvi no tinc quantificat quan m’ocupa la construcció de la meva vida. És un sector brut, la construcció. L’altre dia un paio amb tratge i corbata impecable. Gomina pelopatràs i mocasins lluents. Va torçar la cantonada i es va trobar amb el percal del fang, un caminet de taulons de fusta en equilibri precari pel pas dels peatons. I paraigües perquè plovia. Una Mary Poppins equilibrista de rigorosa etiqueta. A mig camí de la passarel·la ja tenia els mocasins coberts per un dit d’aquell fang enganxos, al final el fang se li havia enfilat dos dits per damunt la vora dels pantalons (ratlla impecablement marcada). Un tweed gris-grafit lluent i aparentment caríssim. Al seu costat un paleta moro replanava el formigó fresc amb una màquina. Caminava per dins la piscina de formigó també fent equilibris, amb unes botes d’aigua negres que li arribaven fins els genolls. Li regalimaven l’impermeable avall gotes de pluja i esquitxos de ciment. Contrastos. La supervivència per adaptació al medi. Per la tele han dit que la construcció no es recuperarà fins el segon semestre de l’any vinent, que plourà tota la setmana. No s’esperen ereccions fins a mitjans de la setmana vinent.

Lateralitat de la visió / profunditat de camp

¿Pot ser la inconstància una constant vital? Està clar que sí, aquest dietari n’és la prova. Me l’he retrobat patulllant perquí-i-perllà un any i dos dies més tard: inconstància, desgana, confusió... Em rellegeixo i constato que aquests mesos han canviat bastantes coses. La vespa 160, per exemple. Se la van emportar els freds de l’hivern passat. Trist. No tinc ganes de parlar-ne de moment. Em sento més sol, però igual de confós. Ara veig algunes coses diferents. D’altres en canvi les veig igual. En una revisió rutinària un oculista em va renyar perquè portava mitja dipotria més de les necessàries. “Mitja en cada ull!!!”. Li vaig preguntar si calien els tres signes d’exclamació final: al cap del carrer portava les mateixes ulleres des de feia 5 anys. Me les havia fet l’òptic i què collons sabia jo de quines dipotries necessitava. “Les dioptries poden baixar amb el temps, els òptics es poden equivocar, un es deu a sí mateix”. Hi ha gent que més que parlar expedeix cites, sentències, epitafis. Intrusismes professionals. L’oculista portava una bata blanca immaculada amb el seu nom delicadament brodat amb fil blau. Em vaig imaginar unes curoses mans amb principi d’artritis enfilant aquell fil blau amb veneració (ratllant l’idolatria) maternal. Adorat amor de mare, genuflexions mentals, les mateixes preguntes amb deix inquisitorial dissimulat darrera una rialleta des de feia cinquanta anys (“si que arribes tard avui, fill meu? D’on vens?”). L’oculista és calb, magre, baixet, amb el crani allargat. Sota els ulls hi te unes bosses morades d’abyssals profunditats. De fet, més que d’oculista te pinta d’ocultista. Sa mare ho sap, ho sap des de fa cinquanta i pico anys, i és d’això del que el protegirà fins el seu darrer sospir (el de qualsevol dels dos, perquè evidentment, si cal, està disposada fins i tot a sobreviure a la seva obra més perfecta). Fora l’imfermera em torna la targeta i m’allarga un rebut on no hi apareix l’IVA. Amagat darrera un somriure de rata hipòcrita li busco amb vehemència un escot inexistent, i m’adono que porta una bata sense nom. Potser se sent sola. O potser demà marxarà de creuer amb la seva millor amiga.

Evidentment no em vaig canviar les ulleres. Potser veig algunes coses diferents, però en el fons segueixen sent les mateixes. Estan igual. No és tan qüestió de perspectiva com de percepció.

I a més els vidres eren molt cars.

Sales d’espera.

Avui tenia hora. Estava resignat i preparat per esperar el que fes falta. L’iPod és el meu senyor, amb ell no tinc res a temer. L’equip el completaven un Bolaño per rellegir. Aparco la vespa just davant l’edifici oficial. Quan fa mitja hora que m’espero, m’aixeco del banc per estirar les potes. En una ma porto el sobre amb tooots els papers i a l’altra, arrugat i suat, el número de la tanda, el B97. Camino entre els bancs, una nena de 3 o 4 anys asseguda a terra plora fluixet però seguit perquè vol marxar, sa mare llegeix una revista de mobles sense cap interès especial (així com perquè sí, saps? si tingués un rotllo de paper de water amb lletres també el llegiria). M’apropo a un passadís llarg amb les parets gris-perla, ple de portes a banda i banda. No hi ha ningú, deu ser per l’hora, puts funcionaris. Començo a caminar i quan estic gairebé al final veig una porta entreoberta. Miro cap dins de reull, no hi ha ningú. És un despatx petit, amb una taula i dues cadires i un ordinador. Entro a la sala, miro per damunt la taula, res interessant. La finestra de darrera la taula dona al pati d’un institut. Hi ha un grupet de 3 o 4 xavals asseguts i fumant. Més enllà, mig amagats darrera un mur només visible des d’aquesta tercera planta des d’on miro, una parella es fot un morreig. Ell intenta sobar-li els pits, però ella porta una caçadora gruixuda. Ell insisteix, ella el deixa fer. Em giro cap a la porta i m’emporto un zuztu. Una tia m’està mirant a mig metre del meu nas. No l’he sentit entrar. M’estranya molt, no tenia la sensació d’estar tan abduït. Em demana si tinc foc. No dic res. Em mira. Me la miro. Em recorda a algú, saps?. Em recorda a la protagonista d’una peli guarra que vaig veure fa poc. De fet no sé si se li podria dir protagonista. Però sí, una tia que sortia follant i cridant molt. Només que no és ella. Encara que ho podria ser, no ho és, perquè l’actriu era americana, parlava i gemegava en un perfecte accent americà. I aquesta no, aquesta no fa pinta d’americana. No obstant me la puc imaginar perfectament com si fos l’actriu, follant i cridant molt. Però no amb accent americà, axiò no. M’imagino a mi mateix preguntant-li amb un to neutre (tal com fa el Gigi, amb total naturalitat: Gigi tio, t'admiro, ets el puto amo)

-escolta, tu vas totalment rapada, no? no que portes un piercing al clítoris en forma d’anella, un al melic en forma de punxa, i dues boletes a cada mugró?

O

-no que portes tatuades unes lletres xineses al turmell?

O

-Em vaig fixar (amb aquests ulls que s’han de menjar la terra) lo catoxonda que estaves amb aquell vibrador enxufat pel darrera mentre el tio francès (o era holandès? Bah, detallets) et percutia per davant. Felicititats. Jo a més, hi hauria afegit unes agulles d’estendre roba per retorçat els mugrons. O no hagués molat molt?

M’imagino aquesta conversa. Entre una cosa i una altre se m’ha posat dura. I si li expliqués tot això? Realment no m’importaria follar-me-la (és un supongamos, evidentment). Però amb tot això m’adono que ha passat massa estona perquè em repeteix la pregunta. “que tens foc?”. Em pregunto si es una pregunta trampa. Dins l’edifici no es pot fumar. De fet no es pot fumar gairebé enlloc d’aquest univers interestelar, no? Fumar aviat serà pecat, i els fumadors cremaran a l’infern per haver cremat cigarros: d’aquesta vida només en treus el que hi poses... i perquè em demana foc doncs, dic? No ho se, però no li ho pregunto. Ja ha passat massa temps des del segon cop que m’ho ha preguntat, i encara no se m’ha acudit res intel·ligent ni original per dir. De fet no se m’ha acudit res de res. Així que em surt el més obvi: “No, no fumo”. “No, no tinc foc, no fumo”. “No fumo, no tinc foc”. Algo així, el que fos. Em mira, diu “vale” i se’n va. Quan surto del petit despatx miro a una punta i una altra, ja no la veig, el passadís és buit. Torno a la sala d’espera, amb el sobre amb tooots els papers en una ma i el número amb la tanda arrugat i suat a l’altra. Encara tinc cinc tios davant però almenys la nena ha deixat de plorar.

Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora unos desconocidos

Avui sol, primeres calors. Amb l’ipod conectat (“a santa compaña”) caminant seguint un dels primers escots de la temporada. Un “V” amb tirants visibles. Algú em toca l’esquena, em desconcerto i perdo l’objectiu, em giro emprenyat. El Campenys. “Campi”. No el veia des de l’insti. O potser ens hem vist algun cop després, no ho se, tan me fot. Més que un zero a l’esquerra, un menys infinit. “Ostiaquetalquandetempsqueésdelatevavidataliqualblablabla” Basura, tiu, basura. Un nuvol transparent d’intranscenència m’envolta i lentament els peus se’m desenganxen de terra. Levito a mig pam de tot, és lo que tenen les converses buides i insubstancials, t’acaben per contagiar. A mig metre damunt el meu cap em veig escoltant els miracles del Campi, putu Campi, tio, ¿d’on has tret aquesta panxa? ¿i la calva? Joder tiu, Campi com surts de casa així? però des d’aquí dalt, amb una novedosa perspectiva em veig la meva coronilla com no l’havia vist mai abans. O millor la meva ex-coronilla. Quan deu fer que passejo aquest forat d’ozó? Putes tonsures... Comprovo des d’aquí dalt que una conversa paradoxalment, pot ser intranscendent i al mateix temps plomissa. “ESADE” sí algo havia sentit. “Director General de Fuckursa” Sí algo havia sentit. Targeta de cartró dur, lletres repujades, relleu gravat en acabat mate. “tres crios” ¿teus? ¿segur? “amb la Neus” ¿i segueix follant igual de bé? recordo que tenia un gran cul, ¿s’ha multiplicat com la teva panxa?. Riu nervios jijiji, veig com se li eriça el vellu de la corbata de seda. “I tu, què tal?” Bah, en lo de sempre, el proxenetisme. Esperant el judici per acosament sexual i pederàstia. D’un pèl perdo la fiança. I buenu, lo dels crios: no en puc tenir. Ja saps, lo de la castració química i tal... El riure se li ha congelat a la cara, dubta, no sap... explora sense gaire convicció: “hehe és conya... no?” me’l miro. Triple “S”: seriós, silenciós i sec. La conversa comença a interessar-me, lentament vaig descendint cap la superfície. “no”. Desconfiança en els seus ulls, l’americana i els mocasins l’estiren en direcció contrària, sento com li susurren dins l’orelleta “nosaltres no som d’eixe mon". Amb el partit ara equilibrat surto de la cova. Tiro una diagonal a l'esquena dels centrals: “m’agradaria molt que ara mateix –remarco l’”ara mateix”- anessim a fer una cerveseta o un wiskito. Ens ho passarem bé. Un local molt discret, d’un soci hongarès”. M’apropo a 5 centímetres de la seva cara, l’agafo del braç, començo a emportar-me’l. Si no pots unir-te a ells, venç-los. Oloro la suor en el dors de les seves mans. Relaxo l’esfínter, disfruto, baixen les meves polsacions, pugen les seves, s’aturulla, farfulla, es treu de damunt el meu braç, "estarem en contacte" i se’n va. A la seva esquerra, a uns dos metres, un altre escot omple tot el meu camp de visió. En U. Abundant. Ple. La segueixo amb la mirada i després amb els peus tap-tap-tap.

Corbes amb vespa

Tarda de corbes. He anat a posar suc a la gasolinera de la general. Tubet de motul al 4%. Dipòsit ple. M’encanta aquesta olor. La densitat de l’oli, la finíssima pel·lícula quan fregues l’índex i el polse. He aspirat profundament com en una calada de tabac o d’un mai. L’hidrocarbur ha arribat fins l’interior de les meves cel·lules, directe com un clenxasso. Combustió amb la sang. Ulls en blanc. Aquesta mescla m'excita l’adrenalina. En realitat tirava cap a casa a dinar però la cinta asfàltica m’atreia com un iman. He estat una estona dubtant fins que no he trobat cap sentit en seguir-me ressistint. M’he deixat anar suaument cap el costat fosc. “Gasolina con ricino”. No tenia pressa. Li he fotut patada a la palanca i he enfilat cap les corbes.

La velocitat m’excita i simultàniament m’acolloneix. En proporcions diferents: em fa molta més por. A vegades em creuo un camió per la carretera i penso què tal quedaria empotrat a la regilla del radiodor, com el Coyote en els dibuixos del correcaminos. “recorda que ets mortal” li deien a l’orella als Cesars durant les desfilades de la victòria. Les seves corones de llorer son els nostres Nolan, Kiwi, Bieffe.

Les rectes m’avorreixen, més amb la 160 que a 90 ja va al límit. Pateix, pobra, l'edat no perdona. L’adrenalina em peta conforme la carretera es fa més estreta, els tombs més tancats i l’asfalt més dolent. La velocitat de pas baixa. Control en espais reduïts, com el centrecampisme Italià. Una corba de 25 Kms/h pot tenir més mèrit que una de 120. anar el més depressa possible per llocs on és físicament impossible anar ràpid. A la tronera m’ha vingut al cap l’última vegada que hi vaig passar. Anava amb la 7 i 1/2, portava davant el Litus. Era una recteta en baixada després d’un angle a esqueres a 90, amb la muntanya a la dreta i el barranc a l’esquerra. Es va obrir per fora per passar una ZR, anaven dos, era de finals dels 90, verda amb un tubarro enorme. Va sortir massa tard. Des de darrera seu vaig veure clar que no tenia temps de tornar a puesto abans del tomb tancat a dretes. Vaig cridar “NOOOO” dins el casc.

Energia elàstica

Quan ho recordo ara, encara em reboten les seves paraules dins el tarro: “Home, no et sembla poca cosa dividir el lloguer del pis entre dos?”. Em reboten com una piloteta de goma repicant indefinidament per les parets d’una cel·la buida d’un manicomi fins acabar amb tota la seva energia elàstica. La energia elàstica és una gran cosa: “la capacitat que té un resort per a produir moviment en virtut de la seva deformació”. Per això a les pelis les cel·les surten acolxades, per absorbir la energia elàstica de les pilotetes de goma mentals. A més absorció, més ràpid s’apropa a la posició d’equilibri. El sistema dinàmic perd energia. La potencialitat es converteix en cinetisme. Però allavonses jo no estava en una habitació acolxada. Les parets eren llises i reflectants com un mirall. El sistema dinàmic no absorbia energia sinó que la elasticitat en regenerava. Jo era un formiguer rebosante de salvatge potencialitat. Un sistema dinàmic tendent al desequilibri físic i emocional.

Sota la seva inocent aparença, una piloteta de goma té potencial per convertir-se en una arma de destrucció massiva. Una mariconada comparat amb els vidres que trencaven Zip i Zap. Però jo l’havia de llençar. La senyal... sempre la senyal, amagada entre el bosc. Les vàlvules darrera de tot. Però tampoc és tan així. Hi havia lo altre.

El novembre passat els nostres impactes sexuals havien baixat fins un nivell merament formal. Informatiu. Es complia, simplement. Desgana, apatia, desinterès. Després la pregunta i la resposta. I això ho va incendiar tot. Un litret de gasolina i un Zipo. La mateixa nit de la pregunta em vaig despertar suat dins un somni humit. Eren les 4 de la nit. La Cristina estava desperta. Es movia el llit. Bim-bam bim-bam bim-bam.... S’estava tocant. Just havia començat a tocar-se. La vaig aferrar per darrera amb les ungles afilades. Una estona després, encara per aquells Everests de Deu, vam recuperar corretges, fuets i pinces desats des de feia mesos dins la capsa metàl·lica. Després de moltíssimes setmanes vaig recuperar de nou la capacitat de flairar l’olor de sang -només la percebo en èpoques molt puntuals-. Ho vam deixar tot tacat, enguarrat

Moondance i cívisme

Avui dia de sol i vent. Devien ser vora les tres del migdia, aparco la vespa, m’enxufo l’ipod i tiro per un carrer peatonal amb l’integral a la ma perquè passo que qualque xuxo s’hi pixi si el deixo lligat a la roda. Ni una ànima. I de sobte lluny en la estretor del carrer una cosa em fa gelar els ous. Crani rapat, Martens de bota alta, bombatxos, cinturó amb el pollastre rojigualda a la sivella i un fastigós pitbull lligat de la corretja. També veig una serp tatuada que li puja pel coll fins darrere l’orella. Vull dir tatuada al gos de dos potes, no al de quatre. Aquesta puta parafernàlia em fot frenètic, m’emprenya i m’acolloneix, fills de la gran puta. Em concentro amb el Moondance de Van Morrisson a l’ipod. “can ai jas hav uan mor ro-omans uit iu... mai lov” però les pulsacions pugen i el grandíssim fill de puta s’acosta, i tracto d’evitar l’instint primari d’enganxar-me a la paret per fondre-m’hi. A deu metres el puto xuxo para, em mira i es fot com assentat a quatre potes. Alenteixo el pas. Suo. Fill de puta, ¿perquè a mi? ¿perquè tan jove?. El puto xuxo allarga el coll, i, goita’l!, es fot a cagar allà mateix. Surt un zurullo flonjo i verdós. El fill de puta s’està tibant de la corretja. M’ho miro. I aleshores el fill de puta treu de la butxaca una bossa de plàstic transparent, s’acotxa, recull la caca i la tira a la paperera que te al costat. Just mentre passo pel costat. El gos ni em mira, i fill de puta tampoc. Sento per algun lloc com es derrumben els escombros de quatre esquemes mentals fins aquell moment sòlidament apuntalats, “los ricos tambien lloran”, “el civismo de los skins”, “toda la noche oyeron passar pájaros”

Fumadores i un misteriós passejador de bricks

Avui a les 8 del matí un Ibiza dels vells ha aparcat davant de la vespa. Mentre em treia els guants han baixat 5 cries que anaven a la facultat de Medicina. Les típiques jipiosilles, una amb rastes, totes amb tatuatges, piercings i els pantalons a mig cul. Cap cul interessant per això. Discutien a crits sobre neurocirugia o alguna cosa semblant, no se, igual era del cul del professor. He sentit la característica olor d’un porro. A les 8 del matí i abans d’anar a classe. Escandalós. Indignant. No és que tingui res especial contra els porros, de fet he cuidat amb amor patern alguna planta de maria. Però tot té un límit. Quan han passat per davant meu ho he dit amb veu alta: “putes cries de merda”. M’han mirat com si fos un pop demanant un Cardenal Menoza a la barra d’un bar d’okupes. Com si fos el representant a la terra verda i alternativa de l’Stablishment. A mi!!. Hi ha mirades afrentoses que NO es poden tolerar:

- Sí, que passa? No m’has entès? He dit putes cries de merda! Al tantu, eh? molt al tantu!

Així, amb la cara vermella d’indiganció i escupint-los capellans a la cara. Blop-blop blop-blop em feia la vena del coll. Han apretat el pas amb cara d’espantades camí de la faculat. Poc a pac se’m ha afluixat la tensió i la vena del coll s'ha destensat. Un jubilat que passejava amb pantufles i un tetrabrick de llet pel mig del carrer (¿¿??) m’ha mirat amb admiració: “bien dicho, duro ahí, duro! a esa juventud hay que meterla en vereda! en vereda!” mentre acaronava delicadament el seu brick. Un altre imbècil... Oh Deu meu! quanta desoloació, quasi que he plorat de pena o de ràbia. Què li està passant a la humanitat? on collons devia anar a aquelles hores amb un brick de llet?

That’s motivation

Em vaig decidir a escriure un diari perquè m’ho va aconsellar el psicòleg. “t’ajudarà a posar les coses en perspectiva i a tenir més estructurada la teva relació amb la realitat que t’envolta”. Fale, va ser fa vint anys, quan en tenia 16 i ma mare m’hi va portar aquell cop que vaig penjar-ho tot a l’insti. Evidentment vaig passar totalment del consell i vaig continuar dedicant-me a lo meu: petar-me grans i cascar-me la, lo que ocupava la major part del meu temps. Això era el que en realitat limitava el meu rendiment a l’insti. No es pot estar a la processó i repicant.

Hi ha qui té amors d’adolescència, un sol petó (tira, igual el primer) que et serveix per recordar-lo tota la vida. Jo tinc el meu psicòleg d’adolescència, una sola visita, també per recordar-la tota la vida. L’altre dia, després de vint anys, me’l vaig creuar pel carrer. Ara en deu tenir uns 60 i els aparenta. S’estava morrejant a mig pas zebra amb una tia que no en devia tenir més de vint. Rossa i amb uns pits enormes. El tio els anava sobant de tant en tant sense complexos, així al mig del carrer. Qualsevol cotxe passant follat sel’s podia haver emportat pel davant a tots 6, ells dos i els dos pits. Jo me’ls mirava aparcat damunt la vespa, a dos metres. Vaig veure la llum, jo als seixanta anys també vull sobar els pits d’una tia de vint anys en un pas zebra, encara que un cotxe se m’emporti per davant. “T’ajudarà a posar les coses en perspectiva i a tenir més estructurada la teva relació amb la realitat que t’envolta”. Vaig reflexionar sobre l’antic consell del diari. En vista de la meva creixent evaporació mental m’hi vaig decidir. Aquí estic.

La comunicació a l'escola

A les 9 del matí anant al curro. Serpentejo amb la vespa entre un embús de collons. Davant un cole, pares aparcats en doble i triple fila desembarquen fills amb carteres. Barri complicat, majoria de nens moros o sudamericans també amb carteres, però aquests a peu. I a triple fila un Jaguar XJ8, verd fosc, gasolina V8 4.2 cc, 300 CV, 120.000 €. Una mama rossa de pot i fibrada de gimnàs, perfectíssimament follable des de qualsevol angle. Dos petons al crio de 6 anys i la nena de 4 i “fins a la tarda”. ¿Quin sentit té? ¿ha escollit aquest cole per assegurar-se no passar desapercebuda? ¿conviccions progres? ¿o és que simplement és gilipolles de la vida? El putu Clio de davant frena en sec i de poc que no m’hi estampo, el meu parafang a dos dits de la seva matrícula, les pulsacions a 180. “Fill de la grandíssima puta” li crido quan li passo pel costat. Porto l’integral posat amb la braga per sota, i ell porta la ventanilla pujada, així que probablement la teoria de la comunicació hagi patit alguna fuga per algun lloc. Encara tinc temps de veure pel retrovisor la mama desaparcant vistosament el seu Jaguar. Aquí la comunicació segueix activada, diu “bip-bip-bip-que-guapa-que-soc”.

La retenció dels quatre temps i el lloguer

La primera quatre temps que vaig provar va ser la KLE 400 del Litus. Un puntasso. Fins llavors només havia provat motos de dos temps, la vespa, 49’s, Strikers, Hurricanes... El que més em va sorprendre va ser la retenció del motor. En totes les altres quan deixava gas la inèrcia et deixava seguir amb velocitat cap endavant, i en tot cas havies de frenar amb els frens. En aquesta no, en quan deixaves gas, o embragaves, actuava el freno motor. La moto es retenia i tot el cos et tirava cap endavant.

Sóc mes aviat parat, poc dinàmic, passiu. Pse. Com perquè al damunt, en quan deixo de donar gas, en quant perdo la tensió inicial, la retenció del freno motor em deixi encara més frenat. Probablement això explica la meva tirada pels dos temps.

Amb tot això al cap, a finals de novembre havia acumulat suficient tensió com per seguir l’estela de la senyal. Aprofitant que estava pelant una poma després de sopar, li vaig deixar anar a la Cristina (així com perquè sí, a veure per on petava la cosa)

- Mmmm que tu i jo estiguem junts... quin sentit creus que te?
- Home, no et sembla poca cosa dividir el lloguer del pis entre dos?

I aquí es va acabar la conversa. Vaig tirar la poma podrida a la brossa i vaig guardar aquestes 13 parules i l’interrogant en una capseta de mistos (incloent tots els articles i aquella entonació seva típica de qui veu que portes la bragueta oberta però no t’ho diu). Les següents setmanes la vaig estar entreobrint sovint, mirant i reflexionant sobre el seu contingut. No, la bragueta no, la capseta de mistos.

La Senyal

La senyal va aparèixer a mitjans de novembre. Era un sorollet al fondu de tot en donar gas i treure gas a la vespa. Molt lleu, quasi imperceptible. Però em tocava els collons. Hi ha un fil molt prim que separa el que és un sorollet nou i el que és la percepció d’un sorollet nou. Mentre que el primer és una cosa clara, palpable i arreglable (o no, però el dels mecànics és una altre tema), lo segon la majoria de vegades no passa de ser una somatització. Sí, em passa molt sovint que quan tinc un desajust personal (físic o psíquic) ho somatitzo amb la vespa, (o la nevera, o la tele, però sobretot amb la vespa, que és amb qui tinc una relació més intensa). Començo a sentir sorollets i a notar comportaments estranys, i al final acabo per no saber si són de veritat o no. En el meu mon de fràgils equilibris interns, quan algun surt de punt, sol contagiar algun element mecànic o químic extern a mi.

La vaig portar al mecàncic.

-Nxt, Tato, em sembla que torna a picar de vàlvules...
-I això?
-Perquè el tac-tac-tac és sord, rítmic i continu, com l’altre cop.
-Com t’ho he de dir: l’altre cop no eren les vàlvules, i aquest segurament tampoc, més que res perquè la vespa és una dos temps i no porta ni una puta vàlvula, tiu, ni una... és una dos temps, tiu, una puta dos temps! És que li has perdut el més elemental respecte a la mecànica? És que ja no significa res per a tu? ...au, passa’t el divendres i et dic el què.
-Buenu, això ja ho vam parlar. A mi el que tu creguis o deixis de creure... enten-me, jo ho respecto tot perquè la tolerància i blablabla. Tots tenim el nostre credo, catòlics, musulmans, hare-crishnas. Madridistes o culers. No té sentit discutir sobre coses espirituals. Si tu no creus en les vàlvules, t’ho respecto, de veritat. Però no ho comparteixo. Tu fes el que hagis de fer i canvia el que hagis de canviar segons les teves conviccions més íntimes i personals. Però, tst, ja t'ho dic ara: a mi no em vulguis convencer de que no son les vàlvules. Au, Tato, ja em diràs el què. Fins divendres.

La senyal, tal com es veu, era clara i inequívoca. Impossible fingir no haver-la vist. No tenia més camí que actuar en conseqüència.