3 de abril de 2008

Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora unos desconocidos

Avui sol, primeres calors. Amb l’ipod conectat (“a santa compaña”) caminant seguint un dels primers escots de la temporada. Un “V” amb tirants visibles. Algú em toca l’esquena, em desconcerto i perdo l’objectiu, em giro emprenyat. El Campenys. “Campi”. No el veia des de l’insti. O potser ens hem vist algun cop després, no ho se, tan me fot. Més que un zero a l’esquerra, un menys infinit. “Ostiaquetalquandetempsqueésdelatevavidataliqualblablabla” Basura, tiu, basura. Un nuvol transparent d’intranscenència m’envolta i lentament els peus se’m desenganxen de terra. Levito a mig pam de tot, és lo que tenen les converses buides i insubstancials, t’acaben per contagiar. A mig metre damunt el meu cap em veig escoltant els miracles del Campi, putu Campi, tio, ¿d’on has tret aquesta panxa? ¿i la calva? Joder tiu, Campi com surts de casa així? però des d’aquí dalt, amb una novedosa perspectiva em veig la meva coronilla com no l’havia vist mai abans. O millor la meva ex-coronilla. Quan deu fer que passejo aquest forat d’ozó? Putes tonsures... Comprovo des d’aquí dalt que una conversa paradoxalment, pot ser intranscendent i al mateix temps plomissa. “ESADE” sí algo havia sentit. “Director General de Fuckursa” Sí algo havia sentit. Targeta de cartró dur, lletres repujades, relleu gravat en acabat mate. “tres crios” ¿teus? ¿segur? “amb la Neus” ¿i segueix follant igual de bé? recordo que tenia un gran cul, ¿s’ha multiplicat com la teva panxa?. Riu nervios jijiji, veig com se li eriça el vellu de la corbata de seda. “I tu, què tal?” Bah, en lo de sempre, el proxenetisme. Esperant el judici per acosament sexual i pederàstia. D’un pèl perdo la fiança. I buenu, lo dels crios: no en puc tenir. Ja saps, lo de la castració química i tal... El riure se li ha congelat a la cara, dubta, no sap... explora sense gaire convicció: “hehe és conya... no?” me’l miro. Triple “S”: seriós, silenciós i sec. La conversa comença a interessar-me, lentament vaig descendint cap la superfície. “no”. Desconfiança en els seus ulls, l’americana i els mocasins l’estiren en direcció contrària, sento com li susurren dins l’orelleta “nosaltres no som d’eixe mon". Amb el partit ara equilibrat surto de la cova. Tiro una diagonal a l'esquena dels centrals: “m’agradaria molt que ara mateix –remarco l’”ara mateix”- anessim a fer una cerveseta o un wiskito. Ens ho passarem bé. Un local molt discret, d’un soci hongarès”. M’apropo a 5 centímetres de la seva cara, l’agafo del braç, començo a emportar-me’l. Si no pots unir-te a ells, venç-los. Oloro la suor en el dors de les seves mans. Relaxo l’esfínter, disfruto, baixen les meves polsacions, pugen les seves, s’aturulla, farfulla, es treu de damunt el meu braç, "estarem en contacte" i se’n va. A la seva esquerra, a uns dos metres, un altre escot omple tot el meu camp de visió. En U. Abundant. Ple. La segueixo amb la mirada i després amb els peus tap-tap-tap.