Avui tenia hora. Estava resignat i preparat per esperar el que fes falta. L’iPod és el meu senyor, amb ell no tinc res a temer. L’equip el completaven un Bolaño per rellegir. Aparco la vespa just davant l’edifici oficial. Quan fa mitja hora que m’espero, m’aixeco del banc per estirar les potes. En una ma porto el sobre amb tooots els papers i a l’altra, arrugat i suat, el número de la tanda, el B97. Camino entre els bancs, una nena de 3 o 4 anys asseguda a terra plora fluixet però seguit perquè vol marxar, sa mare llegeix una revista de mobles sense cap interès especial (així com perquè sí, saps? si tingués un rotllo de paper de water amb lletres també el llegiria). M’apropo a un passadís llarg amb les parets gris-perla, ple de portes a banda i banda. No hi ha ningú, deu ser per l’hora, puts funcionaris. Començo a caminar i quan estic gairebé al final veig una porta entreoberta. Miro cap dins de reull, no hi ha ningú. És un despatx petit, amb una taula i dues cadires i un ordinador. Entro a la sala, miro per damunt la taula, res interessant. La finestra de darrera la taula dona al pati d’un institut. Hi ha un grupet de 3 o 4 xavals asseguts i fumant. Més enllà, mig amagats darrera un mur només visible des d’aquesta tercera planta des d’on miro, una parella es fot un morreig. Ell intenta sobar-li els pits, però ella porta una caçadora gruixuda. Ell insisteix, ella el deixa fer. Em giro cap a la porta i m’emporto un zuztu. Una tia m’està mirant a mig metre del meu nas. No l’he sentit entrar. M’estranya molt, no tenia la sensació d’estar tan abduït. Em demana si tinc foc. No dic res. Em mira. Me la miro. Em recorda a algú, saps?. Em recorda a la protagonista d’una peli guarra que vaig veure fa poc. De fet no sé si se li podria dir protagonista. Però sí, una tia que sortia follant i cridant molt. Només que no és ella. Encara que ho podria ser, no ho és, perquè l’actriu era americana, parlava i gemegava en un perfecte accent americà. I aquesta no, aquesta no fa pinta d’americana. No obstant me la puc imaginar perfectament com si fos l’actriu, follant i cridant molt. Però no amb accent americà, axiò no. M’imagino a mi mateix preguntant-li amb un to neutre (tal com fa el Gigi, amb total naturalitat: Gigi tio, t'admiro, ets el puto amo)
-escolta, tu vas totalment rapada, no? no que portes un piercing al clítoris en forma d’anella, un al melic en forma de punxa, i dues boletes a cada mugró?
O
-no que portes tatuades unes lletres xineses al turmell?
O
-Em vaig fixar (amb aquests ulls que s’han de menjar la terra) lo catoxonda que estaves amb aquell vibrador enxufat pel darrera mentre el tio francès (o era holandès? Bah, detallets) et percutia per davant. Felicititats. Jo a més, hi hauria afegit unes agulles d’estendre roba per retorçat els mugrons. O no hagués molat molt?
M’imagino aquesta conversa. Entre una cosa i una altre se m’ha posat dura. I si li expliqués tot això? Realment no m’importaria follar-me-la (és un supongamos, evidentment). Però amb tot això m’adono que ha passat massa estona perquè em repeteix la pregunta. “que tens foc?”. Em pregunto si es una pregunta trampa. Dins l’edifici no es pot fumar. De fet no es pot fumar gairebé enlloc d’aquest univers interestelar, no? Fumar aviat serà pecat, i els fumadors cremaran a l’infern per haver cremat cigarros: d’aquesta vida només en treus el que hi poses... i perquè em demana foc doncs, dic? No ho se, però no li ho pregunto. Ja ha passat massa temps des del segon cop que m’ho ha preguntat, i encara no se m’ha acudit res intel·ligent ni original per dir. De fet no se m’ha acudit res de res. Així que em surt el més obvi: “No, no fumo”. “No, no tinc foc, no fumo”. “No fumo, no tinc foc”. Algo així, el que fos. Em mira, diu “vale” i se’n va. Quan surto del petit despatx miro a una punta i una altra, ja no la veig, el passadís és buit. Torno a la sala d’espera, amb el sobre amb tooots els papers en una ma i el número amb la tanda arrugat i suat a l’altra. Encara tinc cinc tios davant però almenys la nena ha deixat de plorar.
-escolta, tu vas totalment rapada, no? no que portes un piercing al clítoris en forma d’anella, un al melic en forma de punxa, i dues boletes a cada mugró?
O
-no que portes tatuades unes lletres xineses al turmell?
O
-Em vaig fixar (amb aquests ulls que s’han de menjar la terra) lo catoxonda que estaves amb aquell vibrador enxufat pel darrera mentre el tio francès (o era holandès? Bah, detallets) et percutia per davant. Felicititats. Jo a més, hi hauria afegit unes agulles d’estendre roba per retorçat els mugrons. O no hagués molat molt?
M’imagino aquesta conversa. Entre una cosa i una altre se m’ha posat dura. I si li expliqués tot això? Realment no m’importaria follar-me-la (és un supongamos, evidentment). Però amb tot això m’adono que ha passat massa estona perquè em repeteix la pregunta. “que tens foc?”. Em pregunto si es una pregunta trampa. Dins l’edifici no es pot fumar. De fet no es pot fumar gairebé enlloc d’aquest univers interestelar, no? Fumar aviat serà pecat, i els fumadors cremaran a l’infern per haver cremat cigarros: d’aquesta vida només en treus el que hi poses... i perquè em demana foc doncs, dic? No ho se, però no li ho pregunto. Ja ha passat massa temps des del segon cop que m’ho ha preguntat, i encara no se m’ha acudit res intel·ligent ni original per dir. De fet no se m’ha acudit res de res. Així que em surt el més obvi: “No, no fumo”. “No, no tinc foc, no fumo”. “No fumo, no tinc foc”. Algo així, el que fos. Em mira, diu “vale” i se’n va. Quan surto del petit despatx miro a una punta i una altra, ja no la veig, el passadís és buit. Torno a la sala d’espera, amb el sobre amb tooots els papers en una ma i el número amb la tanda arrugat i suat a l’altra. Encara tinc cinc tios davant però almenys la nena ha deixat de plorar.
publicat sota creative commons