¿Pot ser la inconstància una constant vital? Està clar que sí, aquest dietari n’és la prova. Me l’he retrobat patulllant perquí-i-perllà un any i dos dies més tard: inconstància, desgana, confusió... Em rellegeixo i constato que aquests mesos han canviat bastantes coses. La vespa 160, per exemple. Se la van emportar els freds de l’hivern passat. Trist. No tinc ganes de parlar-ne de moment. Em sento més sol, però igual de confós. Ara veig algunes coses diferents. D’altres en canvi les veig igual. En una revisió rutinària un oculista em va renyar perquè portava mitja dipotria més de les necessàries. “Mitja en cada ull!!!”. Li vaig preguntar si calien els tres signes d’exclamació final: al cap del carrer portava les mateixes ulleres des de feia 5 anys. Me les havia fet l’òptic i què collons sabia jo de quines dipotries necessitava. “Les dioptries poden baixar amb el temps, els òptics es poden equivocar, un es deu a sí mateix”. Hi ha gent que més que parlar expedeix cites, sentències, epitafis. Intrusismes professionals. L’oculista portava una bata blanca immaculada amb el seu nom delicadament brodat amb fil blau. Em vaig imaginar unes curoses mans amb principi d’artritis enfilant aquell fil blau amb veneració (ratllant l’idolatria) maternal. Adorat amor de mare, genuflexions mentals, les mateixes preguntes amb deix inquisitorial dissimulat darrera una rialleta des de feia cinquanta anys (“si que arribes tard avui, fill meu? D’on vens?”). L’oculista és calb, magre, baixet, amb el crani allargat. Sota els ulls hi te unes bosses morades d’abyssals profunditats. De fet, més que d’oculista te pinta d’ocultista. Sa mare ho sap, ho sap des de fa cinquanta i pico anys, i és d’això del que el protegirà fins el seu darrer sospir (el de qualsevol dels dos, perquè evidentment, si cal, està disposada fins i tot a sobreviure a la seva obra més perfecta). Fora l’imfermera em torna la targeta i m’allarga un rebut on no hi apareix l’IVA. Amagat darrera un somriure de rata hipòcrita li busco amb vehemència un escot inexistent, i m’adono que porta una bata sense nom. Potser se sent sola. O potser demà marxarà de creuer amb la seva millor amiga.
Evidentment no em vaig canviar les ulleres. Potser veig algunes coses diferents, però en el fons segueixen sent les mateixes. Estan igual. No és tan qüestió de perspectiva com de percepció.
I a més els vidres eren molt cars.
publicat sota creative commons