Fa dies que estic tou, flonjo. Fa dies que no aconsegueixo cap erecció. Aquest matí m’he despertat amb una semi trempera. Me l’he cronometrat: uns dos minuts i mig. Després s’ha pansit. Pensava que no fos cosa de la medicació quan he caigut que no en prenc. Deu ser doncs cosa del temps, gris i plujos. Fang per tot arreu, pringat. Al carrer del curro fan obres, ho han aixecat tot, vorera i asfalt. El terra del carrer s’ha convertit en una catifa de fang transitat per màquines i paletes grisos. De fa dies. Tot el barri està en obres des de fa mesos, la ciutat des de fa anys, i jo porto en obres tota la vida. La construcció suposa aproximadament el 11% de l’ocupació espanyola, en canvi no tinc quantificat quan m’ocupa la construcció de la meva vida. És un sector brut, la construcció. L’altre dia un paio amb tratge i corbata impecable. Gomina pelopatràs i mocasins lluents. Va torçar la cantonada i es va trobar amb el percal del fang, un caminet de taulons de fusta en equilibri precari pel pas dels peatons. I paraigües perquè plovia. Una Mary Poppins equilibrista de rigorosa etiqueta. A mig camí de la passarel·la ja tenia els mocasins coberts per un dit d’aquell fang enganxos, al final el fang se li havia enfilat dos dits per damunt la vora dels pantalons (ratlla impecablement marcada). Un tweed gris-grafit lluent i aparentment caríssim. Al seu costat un paleta moro replanava el formigó fresc amb una màquina. Caminava per dins la piscina de formigó també fent equilibris, amb unes botes d’aigua negres que li arribaven fins els genolls. Li regalimaven l’impermeable avall gotes de pluja i esquitxos de ciment. Contrastos. La supervivència per adaptació al medi. Per la tele han dit que la construcció no es recuperarà fins el segon semestre de l’any vinent, que plourà tota la setmana. No s’esperen ereccions fins a mitjans de la setmana vinent.
publicat sota creative commons