Les petites formiguetes a l’estiu ¿porten paraigües enfundat?

En puritat la humanitat es pot dividir entre els que porten els paraigües plegables polidament guardats dins la seva funda, i els que el porten lligats de qualsevol manera només amb la cinta. Sense funda, descuidadament. El meu jefe és dels primers. Jo soc dels segons ( i això el dia que no me’l descuido). El tema dóna per una estona de profundes reflexions mentre baixo en ascensor. O almenys per una estona de reflexions a seques. L’ascensor del curro té un mirall de punta a punta que tendeix a desconcertar-me a les vuit del matí. M’agafa de sorpresa tanta profunditat i tan aviat. La primera reflexió és si existeix correlació –dic en general, eh?- entre ser jefe i portar el paraigües plegat. La segona, si cas d’existir aquesta, tal gust per l’ordre és innat o en canvi és un comportament adquirit. Imagina’t (li dic al paio del mirall de l’ascensor un cop refet del susto de reveure’l –reveure’m- després de tot un dia de curro) que no sigui un comportament innat. Que sigui selectiu, que uns determinats individus s’adonen que els comportaments ordenats els fan més fàcil manar, fer de líders. Automàticament (vamus Darwinisme pur) tendiran a portar els paraigües dins les fundes, a plegar perfectíssimament els tovallons després de eixugar-se els morros, a passar puntualment les revisions de l’oli del cotxe, i a treure’s disciplinadament el condó just acabat el polvo (i anusar-lo, i plegar-lo dins un paper, i buscar una paperera). El paio del mirall no em contesta a tanta reflexió, és clar. Mal aniríem. El susto que m’hauria fotut si m’arriba a dir alguna cosa.

L’ascensor toca fons i m’entra per les orelles el “Rigor Mortis” d’A Split Second a l’ipod. Surto de l'edifici del curro, i just poso el peu al carrer veig un pardalet sec a terra. Una llarga fila de laborioses formigues treballa a destajo, a la seva puta bola. L’ex-pardalet té el boquete darrera el cap i en aquell punt la fila es desintegra per convertir-se en un núvol febril sota el pàjaru. No m’estranyaria que a un crit, l’exèrcit disciplinat en miniatura aixequés els braços tots a una amb l’ex-pardalet damunt, i el fes levitar semi-ingràvidament, circulant per sobre la marea negra de formigues. Em pregunto en un gratuït andamiatge (“bastidatge” no hi pega ni a tiros) intel·lectual, si hauria donat alguna formiga-jefe l’ordre, o bé seria una reacció espontània rotllo Fuenteovejuna todos a una. ¿Cas d’existir, la hipotètica formiga-jefe, portaria el paraigües enfundat?. Potser el tio de dins el mirall de l’ascensor ho sabria. Però és clar, ell s’ha quedat tancat allà dins fins demà a les vuit. ¿estarà escoltant també el “Rigor Mortis” d’A Split Second? I a més, ¿li importaria aquesta puta mania en buscar relacions entre A i 2, arguments elíptics, explicacions i estadístiques?