Punts lluminosos des del llit. Petites rectes discontínues paral•leles que oscil•len lentament, de vegades dreta-esquerra, de vegades elípticament. Petits sistemes estelars orbitant al voltant del deu Sol que soc jo, estirat al llit i intentant dormir amb un pedal monumental. Però no puc, encara estic totalment begut i tot dona voltes en la foscor, trencada només per les paral•leles lumíniques en moviment, la llum del carrer que es filtra a través de les persianes no prou ajustades.
Si, desgraciadament tot és mou. Encara que he d'admetre racionalment, que estic quiet damunt un llit també estàtic. Però incongruentment tot es mou, tot és moviment. Lent si tu vols, sí, però impossible pegar ull. Alcohol i paral·leles lumíniques oscil·lant. “Paralelas vienen y van”, em ve la cançó de l’Antonio Vega, “incoógnitaaas que aún quedaaan por despeeejaaar”. L’espai, el temps, la física... grans disquisicions metafísiques que ara mateix em donen soberanament pel cul: donaria un braç dret per poder dormir i abandonar aquesta penitència, (la llavor del judeo-cristianisme still there, tan fonda, tan fondo) però és clar, ¿qui voldria el braç dret d’un borratxo? ¿de que li faria servei?. “Y es que no hay nada mejor que imaginar, la física és un placer”. “La física és un placer”. Sí, sobretot quan és guarra, tosca, animal i amb un puntet de sang. Però vaig borratxo i els meus humils punts de referència (tan morals com físics), aquells punts de llum, no paren quiets, orbiten al meu voltant, se m’escapen, fugen, huyen, se’n van. Em quedo irreferent auxí que, irreverent, em cago en Deu, amb la física universal, i amb l’exces d’alcohol en sang. Intento consolar-me que demà serà un altre dia. Però entre boiroses escletxa de lucidesa m’adono que no, que demà serà el mateix dia. Com a molt resaré i maleiré perquè almenys, avui deixi de ser avui. I HO VULL JA!!!
Si, desgraciadament tot és mou. Encara que he d'admetre racionalment, que estic quiet damunt un llit també estàtic. Però incongruentment tot es mou, tot és moviment. Lent si tu vols, sí, però impossible pegar ull. Alcohol i paral·leles lumíniques oscil·lant. “Paralelas vienen y van”, em ve la cançó de l’Antonio Vega, “incoógnitaaas que aún quedaaan por despeeejaaar”. L’espai, el temps, la física... grans disquisicions metafísiques que ara mateix em donen soberanament pel cul: donaria un braç dret per poder dormir i abandonar aquesta penitència, (la llavor del judeo-cristianisme still there, tan fonda, tan fondo) però és clar, ¿qui voldria el braç dret d’un borratxo? ¿de que li faria servei?. “Y es que no hay nada mejor que imaginar, la física és un placer”. “La física és un placer”. Sí, sobretot quan és guarra, tosca, animal i amb un puntet de sang. Però vaig borratxo i els meus humils punts de referència (tan morals com físics), aquells punts de llum, no paren quiets, orbiten al meu voltant, se m’escapen, fugen, huyen, se’n van. Em quedo irreferent auxí que, irreverent, em cago en Deu, amb la física universal, i amb l’exces d’alcohol en sang. Intento consolar-me que demà serà un altre dia. Però entre boiroses escletxa de lucidesa m’adono que no, que demà serà el mateix dia. Com a molt resaré i maleiré perquè almenys, avui deixi de ser avui. I HO VULL JA!!!
publicat sota creative commons